lunes, 23 de noviembre de 2015

1865-2015: cent cinquanta anys de gresca amb ninots



Per Jordi Clapés Teruel

 
Enguany es commemoren els 150 anys de l’aparició de la primera publicació periòdica d’humor gràfic en català: Un tros de paper. El 1865 feia ja alguns anys que s’editaven publicacions humorístiques i, si bé estaven escrites en castellà, moltes d’elles es feien a Barcelona. Un tipus de publicació habitual en aquells moments eren els almanacs, ja que la llei de premsa de l’any 1855 feia molt complicat obtenir els permisos per editar una publicació periòdica. A finals del 1862 l’editor barceloní Innocenci López va treure un almanac humorístic per a l’any 1863 escrit en castellà: El Tiburón (1863-1874). Animat per la bona acollida dels lectors, el 1864 es va decidir a provar sort amb un almanac per a l’any 1865 que, com s’hi deia a la presentació, estava «enjiponat en català del que ara’s parla»: El Xanguet (1865-1874). Aleshores va considerar que era el moment de treure la primera publicació periòdica d’humor gràfic en català. Així, el 16 d’abril de 1865 Albert Llanas va fundar el setmanari Un tros de paper. En van aparèixer 69 números entre el 16 d’abril de 1865 i el 16 de setembre de 1866. Aquestes publicacions estaven realitzades bàsicament pels dibuixants Tomàs Padró A°W° i Josep Lluís Pellicer Nyapus, i pels escriptors Albert Llanas Robert Sanall, Frederic Soler Serafí Pitarra, Conrad Roure Pau Bunyegas i Robert Robert X. Totes foren editades per Innocenci López Bernagosi.

L’aparició d’aquest tipus de publicacions anava molt lligada a quatre factors: les innovacions tecnològiques, per poder reproduir conjuntament text i imatges d’una certa qualitat; el seu cost, per poder-ne garantir la màxima difusió; la creativitat d’escriptors i dibuixants, de la que Barcelona estava ben proveïda ja que s’hi feien moltes de les publicacions de l’època; i el grau de censura imperant. Aquest darrer factor és inherent al fet que sovint es tractava de publicacions satíriques i les víctimes de les facècies tenien prou poder per prohibir-ne l’edició.

ELS ANTECEDENTS

L’aparició de publicacions de caricatures va estar precedida per fulles amb càrregues polítiques o pintoresques en forma de suplements, com Le Nain Jaune del 1815, en la que hi va publicar caricatures el reconegut pintor Eugène Delacroix.

Així, l’any 1830 apareix la primera redacció d’una publicació gràfica, humorística (satírica en aquest cas) i periòdica: La Caricature (1830-1835). Editada pel també dibuixant Charles Philipon i amb la col·laboració d’autors destacats com Honoré de Balzac en els textos i
Honoré Daumier en els gravats, es tractava d’un full doblegat amb quatre pàgines de text a doble columna i, encartades a l’interior, una o més litografies. En publicacions posteriors les il·lustracions estaven intercalades entre els textos de dues columnes per pàgina, com el Fliegende Blätter de Munich (1845-1944). La litografia també ocuparia una pàgina (la tercera o la quarta) o les dues pàgines interiors, de vegades també a color. És el cas dels gravats de Tomás Padró a La Flaca (1869-1873) de Barcelona, d’una gran qualitat tècnica i artística.

Quan les revistes eren intervingudes per l’autoritat del moment, l’editor ho trampejava traient-ne al carrer una altra amb una capçalera diferent però amb el mateix format i continguts. Algunes d’aquestes altres capçaleres van arribar a tenir el mateix èxit, i fins i tot més encara, que aquelles a les que substituïen. Així a La Caricature (1830-1835) la va substituir Le Charivari (1832-1871). Aquest títol es podria traduir per “esquellotada”, que expressa la xaranga que es feia antigament en voler denunciar públicament els excessos d’algú manifestant-se davant de casa seva fent brogit amb esquelles, corns, llaunes i altres estris. De fet, moltes publicacions satíriques catalanes mostraren la seva voluntat de fer soroll des de la mateixa capçalera, i numerant-se per batallades a La Campana de Gràcia i per disparos a La Traca. La publicació Le Charivari va tenir prou nomenada com perquè els anglesos n’editessin una amb el subtítol de The London Charivari, més coneguda però pel seu nom de capçalera: Punch (1841-2002). 

Cal destacar que al llarg del segle XIX van sorgir força publicacions d’humor i satíriques, moltes de les quals van tenir una vida efímera, si bé la majoria no contenia il·lustracions a banda de la capçalera. Es calcula que al llarg del segle XIX a Espanya en van aparèixer més de tres mil títols (3000!!!) de totes les tendències ideològiques. I moltes d’elles s’editaven a Barcelona, ja sigui escrites en català, en castellà o bilingües. En concret, entre 1865 i 1899 van aparèixer més de 230 publicacions d’humor escrites en català, totalment o parcial. El 1915, els primers cinquanta anys, van arribar a les 400. I el 1938 ja n’eren més de 560.

La tasca dels estudiosos no ha estat exempta d’algunes dificultats. Per exemple, algunes adoptaven el títol de la capçalera d’una publicació anterior, tant si hi tenia res a veure com si no. Així, buscant per La Barretina podem trobar diverses publicacions editades el 1868, el 1873, el 1902 i el 1903, de formats diversos. En descàrrec dels editors, val a dir que de vegades afegien a la capçalera un subtítol que podia ajudar a distingir-les. 

 Aleshores era costum numerar les pàgines pensant en la seva enquadernació anual, afavorint així la seva conservació. A més, això esperonava la venda d’exemplars antics. Fou el cas del Fliegende Blätter alemany i del Cu-Cut! català. És per això que es feien vàries reimpressions d’un mateix número, com en el cas de La Flaca, igual que es feia amb els almanachs com Lo Xanguet i El Tiburón. Fins i tot es podien provocar canvis en alguna de les reimpressions de cara al recull anual. És el que sembla que van fer a La Flaca quan, per les raons abans esmentades, va haver de canviar de nom i es deia La Carcajada. Segons certes informacions, algun número de la publicació es va imprimir amb les dues capçaleres, amb la substituta (La Carcajada) per al consum immediat i una reimpressió amb la capçalera original (La Flaca) per als subscriptors de la llunyana colònia de Cuba. Fins i tot he detectat dos exemplars d’un mateix número en el que la litografia de les pàgines interiors és en color en un i en blanc i negre a l’altra (quelcom semblant al que va passar amb la revista Els Infants, del 1957).

Quan es comença a publicar el Punch a Londres, l’any 1841, a Catalunya apareixia la primera publicació d’humor escrita en català: Lo Pare Arcàngel. Amb un únic gravat a la primera de les seves vuit pàgines, el Pare Arcàngel proclamava que «...entre tans paperots no n’y ha cap que parli (...) clá y català...» i que «...vos escriuré en forma de romanso ó paperot suelto com lo present; ma imprenta serà la que ho fassia mes barato, y ‘ls meus repartidors serán los cegos que al compàs de sos violins y guitarras os vendrán mos sermons per eixas plassas y carrers». També deia que portaria el «paperot suelto» a la impremta més barata perquè no tenia els permisos pertinents per editar-ho com a publicació periòdica, ja que aconseguir-los costava molts diners. I, si bé només se’n van publicar tres números, ja es donaven les condicions necessàries per continuar editant publicacions humorístiques amb dibuixos. Des del Trienni Liberal (1820-1823) a Espanya es desenvolupa la premsa, especialment la política i la satírica contra l’absolutisme de Ferran VII. Deu anys després ja apareixen publicacions amb alguna il·lustració. A principis del segle XIX hi havia dos tipus de publicacions periòdiques il·lustrades, si bé la delimitació temàtica no era molt rigorosa i de
vegades ambdues publicacions comparteixen autors i temàtiques: les satíriques (que tracten el que s’anomenava lo joco-serio) i els magazines (amb articles variats sobre moda, costums, notícies, etc.).

En la línia de les satíriques s’edita a Barcelona El Sancho Gobernador (1836-1837), la primera publicació de l’estil de La Caricature francesa que porta encartada una litografia en algun dels seus números (sortia cada dos dies) amb el títol Colección de caricaturas. Poc després El Mata-moscas (Madrid, 1836-1837), a partir del seu número vint-i-quatre, treu una litografia de marcat caràcter fantàstic i caricaturesc en la línia gràfica dels gravats costumistes de l’època. Uns anys més tard apareix també a Barcelona El Papagayo (1842-1844), que estava redactat en castellà però amb alguns versos i notes satíriques en català. Publicava il·lustracions que, si bé tècnicament recorden les dels romanços i les auques, mostren una major habilitat en la composició i la perspectiva. Però un format semblant al de Lo Pare Arcàngel encara es va mantenir en
publicacions posteriors com El Pájaro Verde (1860-1861) i, per problemes amb la censura, els seus substituts El Pájaro Azul (1861-1863) i El Diablo Suelto (1863-1865), les pàgines centrals de les quals estaven il·lustrades.

LES PRINCIPALS PUBLICACIONS CATALANES

A mitjans del segle XIX a casa nostra hi havia certa tradició en el camp del dibuix humorístic. Les fonts eren diverses però amb un nexe comú, la imatgeria popular, els inicis de la qual es remunten al segle XIV, molt abans de descobrir-se l’impremta. Des dels gegants i capgrossos a tota mena de fulls solts amb estampes xilogràfiques: les auques de caire humorístic, els romanços satírics, els ventalls, els jocs (com els fulls impresos dels caragirats) i les ombres xinesques.

Com es pot suposar, és difícil consultar tot el material que hauria desitjat. En aquest sentit, és de justícia esmentar els estudis de Valeriano Bozal, Josep Maria Cadena, Enric Larreula, José María López Ruiz i Lluís Solà i Dachs, dels que he obtingut moltes dades. Amb aquesta
documentació em veig en cor de treure algunes conclusions pel que fa al contingut de les revistes d’humor gràfic publicades en català. I per a facilitar-ho, les analitzaré per temes classificant-les en cinc grans blocs: satíriques, infantils, sicalíptiques, costumistes i esportives.

La primera i principal temàtica, ja que segurament és la més abundosa, és la sàtira. Ho ha estat des de l’aparició d’Un tros de paper, el 1865, fins a la d’El Triangle cent vint-i-cinc anys després (es tracta d’El Triangle de la primera època ja que actualment és un setmanari d’informació en el que l’humor hi té la mateixa rellevància que en moltes altres publicacions periòdiques). Algunes revistes van publicar-se al llarg de molt anys, com La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa. Per fer-se el càrrec de la seva llarga vida només cal considerar que d’El Jueves, en els seus trenta-vuit anys de vida, tot just ha traspassat la barrera dels dos mil números. De La Campana en van sortir al carrer 3.403 números i de L’Esquella 3.097.

Pel que fa a la segona temàtica, el 1904 apareix la primera publicació catalana infantil, il·lustrada i humorística: En Patufet. Fou creada pel folklorista Aureli Campmany amb la voluntat de formar, entretenir i divertir a la quitxalla i fent una gran tasca per la cultura i la llengua catalanes. Aquest esperit va perdurar un any després, en passar el testimoni a l’equip del Cu-Cut!, amb l’editor Baguñà al capdavant. D’En Patufet en van sortir 1.806 números en la seva primera època (del gener del 1904 al desembre del 1938) i 167 números a la segona (1968-1973), a banda dels calendaris. Anteriorment hi va haver altres publicacions infantils, però eren cares i poc assequibles. Després van sorgir iniciatives com La Palmeta (1906), Els Follets (1913) i En Belluguet (1915), fundat pel dibuixant Urda. Totes tres van seguir l’exemple d’En Patufet publicant paral·lelament contes per als infants. 

El 1924 va aparèixer la revista Sigronet, que era la versió catalana del Pulgarcito de l’editorial El Gato Negro, la futura Bruguera. I el 1925 es va editar la revista Jordi, de molta qualitat i que pretenia ser la versió més urbana del popular En Patufet, però que no va arribar a l’any de publicació. El 1956 apareix una publicació editada en català, Els Infants, de la que van sortir dotze números. El seu editor va intentar reeditar En Patufet i, si bé no ho va aconseguir, contra tot pronòstic va poder obtenir els permisos per treure una revista infantil en llengua catalana. Finalment, el 1961 apareix la revista quinzenal Cavall Fort, que dóna menys rellevància a l’humor i més a l’aventura juvenil, sobretot amb historietes belgues d’autors com Peyo i Franquin. Actualment va pel número 1280 i publica les aventures de Els Marsukids, de Wilbur i Conrad, que són la continuació del Marsupilami que va crear André Franquin.

La tercera temàtica va ser la verdor, la sicalipsi amanida amb jocs de paraules que va utilitzar cada vegada més el Papitu (1908-1937) a partir del 1912 quan el va deixar el seu fundador Feliu Elias Apa. També van destacar El Nando de Llofriu (1922) i La Tuies (1923-1927) i, per les seves importants tirades, La Traca de l’època d’en Carceller (1911-1938) escrita en valencià. Aquest tipus de publicacions van proliferar en èpoques de forta censura política, com als anys 20 del segle passat. Desaparegudes al llarg dels quaranta anys del règim franquista, amb el retorn de la democràcia revifa l’edició de publicacions periòdiques d’humor gràfic de tipus eròtic, algunes força pujades de to. Però no he sabut localitzar-ne cap en llengua catalana, potser perquè els seus editors van suposar que els lectors no es fixarien en la llengua (l’escrita, s’entén).

La quarta temàtica, la costumista, era la que havien d’adoptar les publicacions satíriques en èpoques de censura política i moral, quan havien de baixar el llistó de la sàtira i la verdor per poder continuar sortint al carrer. És el cas de Lo noy de la mare, que va intentar evitar ser suspesa com li va passar a Un tros de paper. Representatives d’aquesta línia es poden considerar Mondial Humor (1912), Clâ i Català i La Rambla (totes dues del 1925), els quatre números del TBO editats en català per Buigas, Estivill i Viña en català (1976) i els dos del Jordi de l’Editorial Bruguera (1978 i 1979).

També podien trampejar bé la censura les publicacions de temàtica esportiva. Una de les més destacades fou el Xut! (1922) d’en Castanys. Va interrompre la seva publicació després de la guerra incivil, com totes les edicions impreses en català, però va poder tornar a aparèixer poc temps després (això si, en castellà) amb el nom de El Once. Si bé de publicacions esportives d’humor se n’han fet poques n’hi ha que ho eren en part, com el setmanari humorístic català Flirt de Vilanova i la Geltrú (del 1921, res a veure amb la publicació sicalíptica del mateix nom apareguda a Madrid per aquells mateixos anys). Altres títols de caràcter esportiu van ser La barrila deportiva (1924) i el Sidral Deportiu (1926). L’any 1980 apareixeria un darrer i efímer intent en català, La Bimba.

Si volem fer una valoració de l’estat de salut de l’humor gràfic a casa nostra, en tenim una de freda i dues de calentes. La freda (i molt) és que actualment hi ha poques publicacions periòdiques d’humor gràfic en paper, i cap en català. Podríem forçar màquines mantenint-hi el Cavall Fort, que manté el caràcter infantil i juvenil. Si busquem al quiosc revistes d’humor, actualment podem aconseguir-ne algunes de satíriques en castellà: El Jueves (des del 1977), Mongolia (2012) i, més recentment, El Churro (2015).

I ara les dues calentes. La primera és que l’humor gràfic s’ha instal·lat en tota mena de publicacions, diaris i revistes, atorgant-li de vegades un lloc prou rellevant. A més, és habitual l’edició de llibres que recullen aquestes obres publicades, ja sia per autors o per temes. El precedent el podem situar en reculls com els Cuentos vivos d’Apel·les Mestres, del 1882, si bé no fou fins el tercer dels contes quan es va publicar en català, el 1885. Els anys seixanta s’editen els primers reculls d’acudits publicats en diaris o revistes, d’autors com Francesc Vila Cesc (El Peó de camins de l’any 1962, si bé el 1956 ja va treure un recull d’acudits apareguts al Diario de Barcelona amb el nom de La vida en broma) i Jaume Perich (Perich Match, 1970). Més actuals són els reculls de ninotaires com Ferreres i Kap.

L’altra bona notícia és que Catalunya ha estat i segueix essent un important centre d’estudi i producció d’humor gràfic: d’acudits, d’historietes i de caricaturistes. I malgrat que els mitjans per difondre l’obra gràfica vagin evolucionant, com el digital El Web negre, molts dels principals autors de la premsa segueixen essent catalans: el Toni Batllori i en Kap des de La Vanguardia o en Miquel Ferreres des d’El Periódico, tots dos rotatius amb una edició en català. I també són catalans molts dels estudiosos més rellevants de l’humor gràfic, alguns ja esmentats en aquest estudi: Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs, Iván Tubau Pastecca i el mateix Jaume Capdevila Kap. Altrament, en la línia iniciada pels butlletins i la revista Bang! (1968-1977), encara s’editen en paper algunes publicacions que inclouen estudis i obres d’humor gràfic en català, com la revista semestral Tentacles (2014). I dóna fe del creixent interès que desperta l’humor gràfic i tot el que l’envolta el recentment creat Humoristan, el museu digital d’humor gràfic (humoristan.org/ca/autores).

I en acabar aquesta repassada meteòrica sobre les publicacions periòdiques d’humor gràfic en català ens adonem que en lloc de celebrar els 150 anys de la seva existència, en tot cas, hem de commemorar els 150 anys de la seva aparició. Com quan l’humor gràfic va deixar d’estar present en litografies encartades en fulls de text ara fa 200 anys, els ninots s’han anat adaptant a les noves tecnologies per continuar complint amb la seva important tasca: arrencar-nos un somriure fent-nos prendre, amb la sàtira, consciència de la realitat tocant allò que no sona.

I que per molts anys !!!