domingo, 11 de enero de 2015

FES L'HUMOR I NO LA GUERRA

En solidaritat amb els companys de Charlie Hebdo.
 
 L'any 2012, quan la redacció del Charlie Hebdo fou atacada, vaig escriure aquest article que reprodueixo tot seguit.
 
CARICATURA I RELIGIÓ: ENTRE LA LLIBERTAT I L’ATAC
 Hi ha un tema que s’està fent recurrent els darrers anys i que és especialment rellevant per les seves conseqüències: amenaces, atemptats i un cost (sempre alt) en vides humanes. Com que fa temps que dura, ja se li ha donat un nom propi: “les caricatures de Mahoma”.
 ANTECEDENTS
 Per analitzar aquest conflicte, ens podríem remuntar a la crisi petroliera dels anys 1979-1980 que, amb la del 1973-1974, va comportar l’encariment del preu i l’aturada de l’increment de producció de petroli, essent causa i efecte d’una crisi econòmica. Alguns humoristes van personificar els països productors amb els seus dirigents, com ho era aleshores l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. El 1988 es publiquen Els versos satànics del novel·lista britànic d’orígen indi Salman Rushdie. Acusant-lo de blasfèmia, l’aiatol·là Khomeini (1902-1989) el va condemnar a mort, obligant-lo a viure amagat.
 El setembre de 2005 el diari danès Jyllands-Posten publica dotze caricatures del profeta Mahoma, associant el fundador de la religió islàmica amb el terrorisme. El motiu fou que un escriptor danès no trobava cap dibuixant disposat a il·lustrar un llibre sobre Mahoma. El rotatiu va demanar il·lustradors que el dibuixessin, «per veure si l’amenaça del terrorisme havia limitat la llibertat d’expressió a Dinamarca», com va explicar el seu editor Carsden Juste. En principi els dotze dibuixos dels il·lustradors que van acceptar no van tenir gaire ressò, però a finals de gener del 2006 els va tornar a publicar el diari noruec ultraconservador cristià Magazinet, i fou aleshores quan es va generar encara més debat. El febrer de l’any 2006 la revista francesa Charlie Hebdo torna a publicar les caricatures del diari danès aconseguint la venda de 480.000 exemplars. Posteriorment publica un manifest de dotze intel·lectuals (Salman Rushdie n’és un) en favor de la llibertat d’expressió i en contra de l’autocensura. Les autoritats islàmiques franceses demanden a qui aleshores era el seu director, Philippe Val, però la revista guanyarà els judicis en primera instància i en apel·lació. Com a reacció a les caricatures de Mahoma i a iniciativa d’un rotatiu, el Museu Palestina de la capital de l’Iran acull una exposició de caricatures sobre l’Holocaust jueu, premiant la millor obra amb dotze mil dòlars. El 2 de novembre de 2011 la revista Charlie Hebdo publica un número amb el títol de Charia Hebdo (fent referència a la llei basada en els textos sagrats de l’islam) en el que Mahoma exerceix de redactor en cap i, a la portada, amenaça de fuetejar a qui no rigui. Poc després es produeix un atemptat a la redacció de la publicació, que queda totalment destruïda.
 El mes de setembre del 2012 una pel·lícula penjada a internet que denigra moralment i sexual a Mahoma escandalitza al món islàmic. Sembla que és la burda manipulació d’una curtmetratge americà de baix pressupost que inicialment no tenia res a veure amb el profeta. Una de les víctimes dels atacs integristes és l’ambaixador nord-americà al consolat de Líbia, Christopher Stevens, una de les persones que creia en les reivindicacions de la “primavera àrab”. En un primer moment es presenta a l’autor de la cinta, un tal Sam Bacile, com un israelo-estatunidenc resident a Califòrnia que ha comptat amb l’ajuda de “donants jueus” que procuren pel seu anonimat. Aquesta informació s’escampa per tot el món: cinquanta jueus han pagat un vídeo amb l’únic objectiu d’insultar als musulmans i provocar un conflicte mundial. Quan ja s’han fet les més desvariejades suposicions, resulta que Sam Bacile no existeix i que l’autor de la cinta és copte i que ha tingut el suport d’uns quants fonamentalistes cristians, amb el recolzament d’un vulgar estafador, autor de pel·lícules pornogràfiques.
 El 19 de setembre de 2012 la revista francesa Charlie Hebdo torna a dedicar la portada a Mahoma, esgotant els exemplars de la primera edició en poques hores. Malgrat les reaccions del col·lectiu musulmà, es reedita el mateix número una setmana després coincidint amb un divendres, el dia que es convoca a tots els musulmans a pregar a la mesquita. Finalment, el 27 de setembre l’Ambaixada d’Espanya a Egipte demana als espanyols d’aquell país que extremin les precaucions per les caricatures de Mahoma publicades per la revista El Jueves. Paradoxalment, la revista titula la portada: «Pero... ¿alguien sabe cómo es Mahoma?», i s’hi veuen quatre personatges diferents posats com a les rodes d’identificació. En resposta a les caricatures, el centre islàmic Camí de la Pau que agrupa la majoria de pakistanesos de Barcelona anuncia que presentarà una demanda contra la revista barcelonina per presumptes delictes d’injúries, calúmnies i ofensa dels sentiments religiosos. La demanda denuncia que la portada identifica tots els musulmans amb la delinqüència, per bé que alhora l’entitat admet que els dibuixants de la revista poden representar el Profeta mentre ho facin amb respecte, i explicita que rebutja i condemna la violència.
 
CARICATURA I RELIGIÓ: ELS PRIMERS VINCLES
 Les primeres caricatures realitzades per atacar a una religió es van produir ja el segle XVI, entre luterans i catòlics. Des dels temps de la Reforma, a occident s’utilitza la caricatura com a eina de lluita, també en la religió. L’any 1517 el sacerdot i teòleg Martí Luter va fer públiques a Wittenberg les 97 tesis per alliberar l’Església dels abusos que aquesta cometia. Luter es va adonar de les possibilitats de la imatge satírica i no fou per atzar que Wittenberg s’en convertís en un important centre de producció. Un exemple clar és El diable i la cornamusa d’Erhard Schön, xilografia feta entre el 1530 i el 1535, en la que se suggereix que els monjos són els instruments a través dels quals s’expressa el dimoni. L’ús de les estampes, sobretot en el segle XVII, va obligar als dibuixants a crear estereotips per tal de permetre al lector el reconeixement dels col·lectius representats. Com explica Ernst Gombrich a El arsenal del caricaturista, quan pensem en història o política els individus desapareixen rere l’abstracció d’una paraula que acaba tenint una existència pròpia, més real que els exemples individuals que podem percebre amb els sentits. Així, «la força i el perill del dibuixant(1) està en que apel·la a aquesta tendència i ens fa més fàcil tractar les abstraccions, com si fossin veritablement tangibles».
 Caracteritzar els nadius d’una nació ve de lluny i s’ha utilitzat també per atacar el contrincant. Tal i com explica Hélène Duccini a l’article Estereotips nacionals a Europa: coneixement o desconeixement de l’altre?, durant el segle XVII ja circulen estampes en les que es representaven les tradicions orals segons les quals els espanyols eren superbs i fanfarrons, els anglesos pèrfids, els alemanys barroers i els francesos ingovernables i atrevits. Així es van anar creant uns estereotips gràfics que permetien als lectors identificar ràpidament els personatges. Però en aquells temps el 85% de la gent vivia en pobles, treballant la terra. L’estranger es considerava un estrany i, sigui pel seu aspecte o pels seus costums, fins i tot una amenaça. Segurament tot plegat propiciava l’establiment d’una consciència pròpia (nacional) per la qual els oriünds feien pinya per vèncer l’adversari. Erasme de Rotterdam (1469-1536), el que va dir que riure de tot és de ximples i no riure de res és d’estúpids, va escriure a l’Elogi de la follia (1511): «Als qui m’acusin d’ésser mordaç, puc contestar-los que l’escriptor sempre ha tingut la llibertat de ridiculitzar sense por aspectes de la vida quotidiana, mentre aquesta llibertat no arribés a ofendre».
 
LES REACCIONS
 Aquests esdeveniments han originat dues posicions enfrontades. D’una banda, els que es consideren legitimats per expressar-se com els sembli en nom de la llibertat. Per l’altra, els que reclamen respecte per les seves conviccions religioses. No es pot parlar ni tant sols de guerra de religions perquè, en el cas de les caricatures, els autors són laics (sovint, els mitjans que publiquen les caricatures de Mahoma també les fan sobre el Papa de Roma). El mateix Fort Chabrol “Charb”, director de la revista Charlie Hebdo, ha dit: «S’ha de seguir [fent caricatures de Mahoma] fins que l’islam sigui tan banalitzat com el catolicisme. Hem trencat els tabús d’Eros i Tànatos, però queda el de les religions».
 Es poden legitimar aquestes caricatures apel·lant a la llibertat d’expressió? Ho estudia el catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat d’Alacant, el senyor Manuel Atienza, a Las caricaturas de Mahoma y la libertad de expresión (RIFP, 2007). Quin pes s’ha de donar al que és sagrat a les societats laiques? Fins a quin punt hem d’acceptar que els sentiments religiosos de les persones limitin les llibertats dels individus i el dret de cadascú a la llibertat d’expressió? Aquesta limitació està legalment prevista, però el problema és que varia segons el país. En tot cas, què té més valor, la llibertat d’expressió o les creences religioses? Atienza analitza quatre respostes possibles, segons si les expressen els fonamentalistes religiosos, els creients no fonamentalistes, els liberals moderats o els liberals radicals. La resposta va del «només hi ha llibertat per a la veritat i el bé» a «la llibertat d’expressió és un valor i les creences religioses no, ja que pertanyen exclusivament a la vida privada». Després d’analitzar diferents cassos, es decanta per la postura liberal radical, ja que va lligada a la defensa de valors universals com la igualtat i la veritat (a més de la llibertat). Però la manera de no discriminar per raó de la religió seria considerant la llibertat religiosa com una llibertat negativa que es podria satisfer sempre i quan l’Estat fos estrictament laic (cosa que a Espanya no passa). I si per un costat disposem d’estudis fets amb rigor, per l’altre observem una manca d’ètica en algunes persones que, per la seva rellevància, haurien de donar exemple. És el cas d’alguns gestos com el de l’expresident del Consell de Ministres d’Itàlia, Silvio Berlusconi, fent les banyes a Josep Piqué en una foto oficial.
 
L’HUMOR: DEFENSA I AGRESSIÓ
 
A més d’entretenir, l’humor ha assumit una àmplia gama de funcions socials en el transcurs de l’evolució de la humanitat, si bé tant bon punt pot millorar la cohesió social d’un grup, com pot servir per excloure a individus d’un altre grup. La percepció de l’humor provoca una resposta emocional plaent, que anomenem diversió i gràcia. I una de les funcions psicològiques més importants de l’humor és la d’alliberar tensions i enfrontaments. Altrament, permet a la gent comunicar-se informacions, actituds i emocions sexuals d’una manera més acceptada socialment, ja que implica que l’emissor “està de broma” i, per tant, no se l’ha de prendre seriosament. Així, a través de l’ambigüitat de la comunicació humorística, les persones es poden dir coses que no es dirien amb un tipus de comunicació més seriós.
 
Per una altra banda Freud ja va observar la preeminència de temes agressius en la majoria d’acudits. Ho estudien les anomenades teories de superioritat. Però avui dia tenim una visió tant positiva de l’humor que la teoria de la superioritat s’ha fet impopular degut a la manera negativa en la que sembla retratar-lo. Rod A. Martin ens recorda a La psicologia del humor que en el segle XIX l’humor tenia un significat més restringit que en l’actualitat i que es diferenciava de l’enginy perquè aquest darrer es considerava més mordaç i cruel. D’aquest enginy ara en diem sarcasme. Pel que s’ha dit, doncs, podem parlar d’humor sà i d’humor insà. I es poden identificar dos estils d’humor potencialment insans: l’humor agressiu i l’humor autodemolidor. Mentre que el segon afecta directament al que pretén divertir a costa d’ell mateix, l’humor agressiu és la tendència d’utilitzar l’humor amb el propòsit de criticar o manipular els altres, com ho fan el sarcasme i la burla, així com l’ús de formes d’humor potencialment ofensives, com el racista i el sexista. Martin també observa que l’humor agressiu sembla representar un rol particularment negatiu en la qualitat de les relacions íntimes de les persones. És, doncs, en aquest apartat que hi podríem incloure també les caricatures que estudiem en aquest article. I això, malgrat que el director de la revista Charlie Hebdo ha declarat que, amb les caricatures que han publicat, «L’únic que provoquem eventualment és el riure». [ :( ]
 
Cal tenir present també que el sol fet de dibuixar a Mahoma ja és una transgressió per als musulmans, ja que per a ells la representació plàstica de la divinitat convida a la idolatria, i tenen la certesa que cap imatge no pot reproduir la seva grandesa. ¿No s’està fent de Mahoma l’estereotip de l’islamista fonamentalista? Si és així, s’està considerant que els més de mil milions de fidels musulmans d’arreu del món són fanàtics religiosos disposats a qualsevol cosa en nom de la yihad, la «guerra legal» o «sagrada» contra els infidels.
 
Finalment ens podríem preguntar si és que els àrabs no tenen sentit de l’humor. Potser no riuen com nosaltres? Isabel Ramos ho deixa clar en un article de La Vanguardia (8/8/2010) quan diu que els àrabs musulmans es riuen de gairebé tot, com qualsevol altra persona. Els límits són la religió i la política, en la que cada país té les seves pròpies fronteres. L’acudit oral és el més estès, ja que pot esquivar la censura i és un signe de rebel·lia en els països en els que hi ha menys llibertat d’expressió, i en els que internet afavoreix la circulació d’acudits de tot tipus. Es veu que els més proclius a fer broma són els algerians, els libanesos i els egipcis. I així com nosaltres ens riem dels de Lepe, els libanesos es riuen dels siris, els algerians dels marroquins i els cairotes dels del sud d’Egipte.
 
CONCLUSIÓ
 Evidentment, l’ús de la violència no pot quedar mai justificat com a resposta a la lliure expressió de les pròpies conviccions (que no de l’insult). En tot cas, crec que l’anomenada “primavera àrab” demostra que hi ha una part important de la població dels països àrabs que vol apropar-se a la manera de fer més democràtica d’occident. I són una minoria els que mostren actituds agressives sempre que poden, justificant-ho amb interpretacions esbiaixades d’algunes manifestacions (plàstiques, en aquest cas) dels països occidentals.
 Pel que fa a les caricatures, si bé es pot afirmar que la convenció utilitzada és humorística, el tema no ho és. Perquè l’objectiu de la caricatura política no és sempre el de fer riure. Com explica Gombrich, un dibuixant pot condensar una idea complexa en una sola imatge utilitzant l’enginy. La fusió d’elements dispars pot produir una configuració estranya i poc habitual que potser amagui molt de sentit. Com quan algú va dir de Palestina que era «la terra massa promesa», encaixant telescòpicament el terme bíblic amb les promeses contradictòries fetes pels estadistes polítics. Si es treballa amb encert, la transparència d’aquesta formulació pot, fins i tot, bloquejar la nostra reflexió sobre si aquesta és del tot certa. Cal que no ens deixem seduir per l’enginy d’aquestes vinyetes o, si més no, les hem de poder interpretar correctament. I per aconseguir-ho, necessitem estar ben informats. Abans de jutjar l’altre cal que ens procurem un mínim d’informació per poder aplicar després els nostres criteris. No fer-ho (en plena era de la informació) pot deixar-nos en mans del que sàpiga vendre’s millor. I respecte de la religió això ja s’intentava fer, com hem vist, fa cinc segles.
 (1) Cartoonist, en el text original.
 Fonts consultades:
 
§  Atienza, Manuel, Las caricaturas de Mahoma y la libertad de expresión, a la Revista internacional de filosofia política, n. 30, Universidad de Alicante, 2007.
§  Baridon, L. I Guédron, M., L’art et l’histoire de la caricature, Éditions Citadelles & Mazenod, Paris, 2009.
§  Benson, Timothy S., The cartoon century, Random House Books, London, 2007.
§  Catàleg de l’exposició Second International Biennal of Cartoons, Gabrovo, 1975.
§  El Jueves, exemplars del 21/11/1979 i del 26/9/2012.
§  El País, articles del 14, el 19, el 22 i el 25 de setembre de 2012.
§  El Periódico, articles del 20 i el 28 de setembre de 2012.
§  Gombrich, Ernst, El arsenal del caricaturista, del llibre Meditaciones sobre un caballo de juguete, Editorial Debate, Madrid, 2002.
§  La Vanguardia, article de l’1 d’octubre de 2012.
§  Martin, Rod A., La psicologia del humor, Orión Ediciones, Madrid, 2008.
§  Ramos Rioja, Isabel, Reírse hasta de su sombra, article i acudit de La Vanguardia del 8 d’agost del 2010.


No hay comentarios:

Publicar un comentario