En solidaritat amb els companys de Charlie Hebdo.
L'any 2012, quan la redacció del Charlie Hebdo fou atacada, vaig escriure aquest article que reprodueixo tot seguit.
CARICATURA I RELIGIÓ:
ENTRE LA LLIBERTAT I L’ATAC
Hi
ha un tema que s’està fent recurrent els darrers anys i que és especialment rellevant
per les seves conseqüències: amenaces, atemptats i un cost (sempre alt) en
vides humanes. Com que fa temps que dura, ja se li ha donat un nom propi: “les
caricatures de Mahoma”.
ANTECEDENTS
Per
analitzar aquest conflicte, ens podríem remuntar a la crisi petroliera dels anys
1979-1980 que, amb la del 1973-1974, va comportar l’encariment del preu i l’aturada
de l’increment de producció de petroli, essent causa i efecte d’una crisi
econòmica. Alguns humoristes van personificar els països productors amb els
seus dirigents, com ho era aleshores l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. El 1988 es
publiquen Els versos satànics del
novel·lista britànic d’orígen indi Salman Rushdie. Acusant-lo de blasfèmia, l’aiatol·là
Khomeini (1902-1989) el va condemnar a mort, obligant-lo a viure amagat.
El
setembre de 2005 el diari danès Jyllands-Posten
publica dotze caricatures del profeta Mahoma, associant el fundador de la
religió islàmica amb el terrorisme. El motiu fou que un escriptor danès no
trobava cap dibuixant disposat a il·lustrar un llibre sobre Mahoma. El rotatiu
va demanar il·lustradors que el dibuixessin, «per veure si l’amenaça del
terrorisme havia limitat la llibertat d’expressió a Dinamarca», com va explicar
el seu editor Carsden Juste. En principi els dotze dibuixos dels il·lustradors
que van acceptar no van tenir gaire ressò, però a finals de gener del 2006 els
va tornar a publicar el diari noruec ultraconservador cristià Magazinet, i fou aleshores quan es va
generar encara més debat. El febrer de l’any 2006 la revista francesa Charlie Hebdo torna a publicar les
caricatures del diari danès aconseguint la venda de 480.000 exemplars.
Posteriorment publica un manifest de dotze intel·lectuals (Salman Rushdie n’és
un) en favor de la llibertat d’expressió i en contra de l’autocensura. Les
autoritats islàmiques franceses demanden a qui aleshores era el seu director,
Philippe Val, però la revista guanyarà els judicis en primera instància i en
apel·lació. Com a reacció a les caricatures de Mahoma i a iniciativa d’un
rotatiu, el Museu Palestina de la capital de l’Iran acull una exposició de caricatures
sobre l’Holocaust jueu, premiant la millor obra amb dotze mil dòlars. El 2 de
novembre de 2011 la revista Charlie Hebdo
publica un número amb el títol de Charia
Hebdo (fent referència a la llei basada en els textos sagrats de l’islam) en
el que Mahoma exerceix de redactor en cap i, a la portada, amenaça de fuetejar
a qui no rigui. Poc després es produeix un atemptat a la redacció de la
publicació, que queda totalment destruïda.
El
mes de setembre del 2012 una pel·lícula penjada a internet que denigra
moralment i sexual a Mahoma escandalitza al món islàmic. Sembla que és la burda
manipulació d’una curtmetratge americà de baix pressupost que inicialment no
tenia res a veure amb el profeta. Una de les víctimes dels atacs integristes és
l’ambaixador nord-americà al consolat de Líbia, Christopher Stevens, una de les
persones que creia en les reivindicacions de la “primavera àrab”. En un primer
moment es presenta a l’autor de la cinta, un tal Sam Bacile, com un
israelo-estatunidenc resident a Califòrnia que ha comptat amb l’ajuda de “donants
jueus” que procuren pel seu anonimat. Aquesta informació s’escampa per tot el
món: cinquanta jueus han pagat un vídeo amb l’únic objectiu d’insultar als
musulmans i provocar un conflicte mundial. Quan ja s’han fet les més
desvariejades suposicions, resulta que Sam Bacile no existeix i que l’autor de
la cinta és copte i que ha tingut el suport d’uns quants fonamentalistes
cristians, amb el recolzament d’un vulgar estafador, autor de pel·lícules pornogràfiques.
El
19 de setembre de 2012 la revista francesa Charlie
Hebdo torna a dedicar la portada a Mahoma, esgotant els exemplars de la
primera edició en poques hores. Malgrat les reaccions del col·lectiu musulmà, es
reedita el mateix número una setmana després coincidint amb un divendres, el
dia que es convoca a tots els musulmans a pregar a la mesquita. Finalment, el
27 de setembre l’Ambaixada d’Espanya a Egipte demana als espanyols d’aquell
país que extremin les precaucions per les caricatures de Mahoma publicades per
la revista El Jueves. Paradoxalment,
la revista titula la portada: «Pero... ¿alguien sabe cómo es Mahoma?», i s’hi
veuen quatre personatges diferents posats com a les rodes d’identificació. En
resposta a les caricatures, el centre islàmic Camí de la Pau que agrupa la majoria de pakistanesos de Barcelona
anuncia que presentarà una demanda contra la revista barcelonina per presumptes
delictes d’injúries, calúmnies i ofensa dels sentiments religiosos. La demanda
denuncia que la portada identifica tots els musulmans amb la delinqüència, per
bé que alhora l’entitat admet que els dibuixants de la revista poden
representar el Profeta mentre ho facin amb respecte, i explicita que rebutja i
condemna la violència.
CARICATURA
I RELIGIÓ: ELS PRIMERS VINCLES
Les
primeres caricatures realitzades per atacar a una religió es van produir ja el
segle XVI, entre luterans i catòlics. Des dels temps de la Reforma, a occident
s’utilitza la caricatura com a eina de lluita, també en la religió. L’any 1517
el sacerdot i teòleg Martí Luter va fer públiques a Wittenberg les 97 tesis per
alliberar l’Església dels abusos que aquesta cometia. Luter es va adonar de les
possibilitats de la imatge satírica i no fou per atzar que Wittenberg s’en
convertís en un important centre de producció. Un exemple clar és El diable i la cornamusa d’Erhard Schön,
xilografia feta entre el 1530 i el 1535, en la que se suggereix que els monjos
són els instruments a través dels quals s’expressa el dimoni. L’ús de les
estampes, sobretot en el segle XVII, va obligar als dibuixants a crear estereotips
per tal de permetre al lector el reconeixement dels col·lectius representats. Com
explica Ernst Gombrich a El arsenal del
caricaturista, quan pensem en història o política els individus
desapareixen rere l’abstracció d’una paraula que acaba tenint una existència
pròpia, més real que els exemples individuals que podem percebre amb els
sentits. Així, «la força i el perill del dibuixant(1) està en que apel·la
a aquesta tendència i ens fa més fàcil tractar les abstraccions, com si fossin
veritablement tangibles».
Caracteritzar
els nadius d’una nació ve de lluny i s’ha utilitzat també per atacar el
contrincant. Tal i com explica Hélène Duccini a l’article Estereotips nacionals a Europa:
coneixement o desconeixement de l’altre?, durant el segle XVII
ja circulen estampes en les que es representaven les tradicions orals segons
les quals els espanyols eren superbs i fanfarrons, els anglesos pèrfids, els
alemanys barroers i els francesos ingovernables i atrevits. Així es van anar
creant uns estereotips gràfics que permetien als lectors identificar ràpidament
els personatges. Però en aquells temps el 85% de la gent vivia en pobles,
treballant la terra. L’estranger es considerava un estrany i, sigui pel seu
aspecte o pels seus costums, fins i tot una amenaça. Segurament tot plegat
propiciava l’establiment d’una consciència pròpia (nacional) per la qual els
oriünds feien pinya per vèncer l’adversari. Erasme de Rotterdam (1469-1536), el
que va dir que riure de tot és de ximples i no riure de res és d’estúpids, va escriure a l’Elogi de la follia (1511): «Als qui m’acusin d’ésser mordaç, puc
contestar-los que l’escriptor sempre ha tingut la llibertat de ridiculitzar
sense por aspectes de la vida quotidiana, mentre aquesta llibertat no arribés a
ofendre».
LES
REACCIONS
Aquests
esdeveniments han originat dues posicions enfrontades. D’una banda, els que es
consideren legitimats per expressar-se com els sembli en nom de la llibertat.
Per l’altra, els que reclamen respecte per les seves conviccions religioses. No
es pot parlar ni tant sols de guerra de religions perquè, en el cas de les
caricatures, els autors són laics (sovint, els mitjans que publiquen les
caricatures de Mahoma també les fan sobre el Papa de Roma). El mateix Fort
Chabrol “Charb”, director de la revista Charlie
Hebdo, ha dit: «S’ha de seguir [fent caricatures de Mahoma] fins que
l’islam sigui tan banalitzat com el catolicisme. Hem trencat els tabús d’Eros i
Tànatos, però queda el de les religions».
Es
poden legitimar aquestes caricatures apel·lant a la llibertat d’expressió? Ho
estudia el catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat d’Alacant, el
senyor Manuel Atienza, a Las caricaturas de Mahoma y la libertad de
expresión (RIFP, 2007). Quin pes s’ha de donar al que és sagrat a les
societats laiques? Fins a quin punt hem d’acceptar que els sentiments
religiosos de les persones limitin les llibertats dels individus i el dret de
cadascú a la llibertat d’expressió? Aquesta limitació està legalment prevista,
però el problema és que varia segons el país. En tot cas, què té més valor, la
llibertat d’expressió o les creences religioses? Atienza analitza quatre
respostes possibles, segons si les expressen els fonamentalistes religiosos,
els creients no fonamentalistes, els liberals moderats o els liberals radicals.
La resposta va del «només hi ha llibertat per a la veritat i el bé» a «la
llibertat d’expressió és un valor i les creences religioses no, ja que
pertanyen exclusivament a la vida privada». Després d’analitzar diferents cassos,
es decanta per la postura liberal radical, ja que va lligada a la defensa de
valors universals com la igualtat i la veritat (a més de la llibertat). Però la
manera de no discriminar per raó de la religió seria considerant la llibertat
religiosa com una llibertat negativa
que es podria satisfer sempre i quan l’Estat fos estrictament laic (cosa que a
Espanya no passa). I si per un costat disposem d’estudis fets amb rigor, per
l’altre observem una manca d’ètica en algunes persones que, per la seva
rellevància, haurien de donar exemple. És el cas d’alguns gestos com el de l’expresident
del Consell de Ministres d’Itàlia, Silvio Berlusconi, fent les banyes a Josep
Piqué en una foto oficial.
L’HUMOR:
DEFENSA I AGRESSIÓ
A
més d’entretenir, l’humor ha assumit una àmplia gama de funcions socials en el
transcurs de l’evolució de la humanitat, si bé tant bon punt pot millorar la
cohesió social d’un grup, com pot servir per excloure a individus d’un altre
grup. La percepció de l’humor provoca una resposta emocional plaent, que
anomenem diversió i gràcia. I una de les funcions psicològiques més importants
de l’humor és la d’alliberar tensions i enfrontaments. Altrament, permet a la
gent comunicar-se informacions, actituds i emocions sexuals d’una manera més
acceptada socialment, ja que implica que l’emissor “està de broma” i, per tant,
no se l’ha de prendre seriosament. Així, a través de l’ambigüitat de la
comunicació humorística, les persones es poden dir coses que no es dirien amb
un tipus de comunicació més seriós.
Per
una altra banda Freud ja va observar la preeminència de temes agressius en la
majoria d’acudits. Ho estudien les anomenades teories de superioritat. Però avui
dia tenim una visió tant positiva de l’humor que la teoria de la superioritat
s’ha fet impopular degut a la manera negativa en la que sembla retratar-lo. Rod
A. Martin ens recorda a La psicologia del
humor que en el segle XIX l’humor tenia un significat més restringit que en
l’actualitat i que es diferenciava de l’enginy perquè aquest darrer es
considerava més mordaç i cruel. D’aquest enginy ara en diem sarcasme. Pel que
s’ha dit, doncs, podem parlar d’humor sà i d’humor insà. I es poden identificar
dos estils d’humor potencialment insans: l’humor
agressiu i l’humor autodemolidor.
Mentre que el segon afecta directament al que pretén divertir a costa d’ell
mateix, l’humor agressiu és la
tendència d’utilitzar l’humor amb el propòsit de criticar o manipular els
altres, com ho fan el sarcasme i la burla, així com l’ús de formes d’humor
potencialment ofensives, com el racista i el sexista. Martin també observa que
l’humor agressiu sembla representar
un rol particularment negatiu en la qualitat de les relacions íntimes de les
persones. És, doncs, en aquest apartat que hi podríem incloure també les
caricatures que estudiem en aquest article. I això,
malgrat que el
director de la revista Charlie Hebdo ha
declarat que, amb les caricatures que han publicat, «L’únic que provoquem
eventualment és el riure». [ :( ]
Cal
tenir present també que el sol fet de dibuixar a Mahoma ja és una transgressió
per als musulmans, ja que per a ells la representació plàstica de la divinitat
convida a la idolatria, i tenen la certesa que cap imatge no pot reproduir la
seva grandesa. ¿No s’està fent de Mahoma l’estereotip de l’islamista fonamentalista?
Si és així, s’està considerant que els més de mil milions de fidels musulmans
d’arreu del món són fanàtics religiosos disposats a qualsevol cosa en nom de la
yihad, la «guerra legal» o «sagrada»
contra els infidels.
Finalment
ens podríem preguntar si és que els àrabs no tenen sentit de l’humor. Potser no
riuen com nosaltres? Isabel Ramos ho deixa clar en un article de La Vanguardia (8/8/2010) quan diu que
els àrabs musulmans es riuen de gairebé tot, com qualsevol altra persona. Els
límits són la religió i la política, en la que cada país té les seves pròpies
fronteres. L’acudit oral és el més estès, ja que pot esquivar la censura i és
un signe de rebel·lia en els països en els que hi ha menys llibertat
d’expressió, i en els que internet afavoreix la circulació d’acudits de tot
tipus. Es veu que els més proclius a fer broma són els algerians, els libanesos
i els egipcis. I així com nosaltres ens riem dels de Lepe, els libanesos es
riuen dels siris, els algerians dels marroquins i els cairotes dels del sud
d’Egipte.
CONCLUSIÓ
Evidentment,
l’ús de la violència no pot quedar mai justificat com a resposta a la lliure
expressió de les pròpies conviccions (que no de l’insult). En tot cas, crec que
l’anomenada “primavera àrab” demostra que hi ha una part important de la
població dels països àrabs que vol apropar-se a la manera de fer més
democràtica d’occident. I són una minoria els que mostren actituds agressives
sempre que poden, justificant-ho amb interpretacions esbiaixades d’algunes
manifestacions (plàstiques, en aquest cas) dels països occidentals.
Pel
que fa a les caricatures, si bé es pot afirmar que la convenció utilitzada és
humorística, el tema no ho és. Perquè l’objectiu de la caricatura política no
és sempre el de fer riure. Com explica Gombrich, un dibuixant pot condensar una
idea complexa en una sola imatge utilitzant l’enginy. La fusió d’elements
dispars pot produir una configuració estranya i poc habitual que potser amagui
molt de sentit. Com quan algú va dir de Palestina que era «la terra massa
promesa», encaixant telescòpicament el terme bíblic amb les promeses
contradictòries fetes pels estadistes polítics. Si es treballa amb encert, la
transparència d’aquesta formulació pot, fins i tot, bloquejar la nostra
reflexió sobre si aquesta és del tot certa. Cal que no ens deixem seduir per
l’enginy d’aquestes vinyetes o, si més no, les hem de poder interpretar
correctament. I per aconseguir-ho, necessitem estar ben informats. Abans de
jutjar l’altre cal que ens procurem un mínim d’informació per poder aplicar
després els nostres criteris. No fer-ho (en plena era de la informació) pot
deixar-nos en mans del que sàpiga vendre’s millor. I respecte de la religió
això ja s’intentava fer, com hem vist, fa cinc segles.
(1) Cartoonist, en el text original.
Fonts
consultades:
§
Atienza, Manuel, Las caricaturas de Mahoma y la libertad de expresión, a la Revista
internacional de filosofia política, n. 30, Universidad de Alicante, 2007.
§
Baridon, L. I Guédron, M., L’art et l’histoire de la caricature,
Éditions Citadelles & Mazenod, Paris, 2009.
§
Benson, Timothy S., The cartoon century, Random House Books, London, 2007.
§
Catàleg de l’exposició Second International Biennal of Cartoons, Gabrovo, 1975.
§
El Jueves, exemplars
del 21/11/1979 i del 26/9/2012.
§
El País, articles del
14, el 19, el 22 i el 25 de setembre de 2012.
§
El Periódico, articles
del 20 i el 28 de setembre de 2012.
§
Gombrich, Ernst, El arsenal del caricaturista, del llibre Meditaciones sobre un caballo de juguete, Editorial Debate, Madrid,
2002.
§
La Vanguardia, article de
l’1 d’octubre de 2012.
§
Martin, Rod A., La psicologia del humor, Orión Ediciones, Madrid, 2008.
§
Ramos Rioja, Isabel, Reírse hasta de su sombra, article i acudit de La Vanguardia del 8 d’agost del 2010.
No hay comentarios:
Publicar un comentario