domingo, 24 de abril de 2011

Els acudits, de la tradició oral als llibres


L’agost de 1993 vaig fer un viatge a Moscú. A banda del turisme, l’objectiu era el d’assistir al casament d’un bon amic amb una encantadora moscovita. Interessat com estic pel tema de l’humor li vaig demanar a ella que m’expliqués acudits russos, i em va contestar que el que més s’hi assembla per aquelles contrades són contes humorístics més o menys breus. Un temps més tard vaig descobrir a la biblioteca del Vapor Badia de Sabadell el llibre Risa rusa, una antologia de l’humor soviètic actual seleccionada per Naum Labkovsky. Aquesta experiència em va fer veure com poden arribar a ser de relativament “locals” alguns costums i pràctiques que, de primer, ens poden semblar universals. Sempre s’ha valorat l’humor i tot allò que pot provocar el riure, i en dóna fe la voluntat de registrar aquestes petites joies humorístiques. Com a exemple del recull rus, llegiu una mena de faula de Mark Azov i Vlaadímir Tijvinski:

- La meva esposa era bastant desagradable –va dir el senyor Conill.
- Doncs jo trobo que estava molt bona –va contestar el senyor Llop.

Podem delectar-nos llegint un llibre amb relats presentats com a acudits, per bé que intuïm que no és el format en el que es van generar. Però si el resultat final convenç, benvinguts siguin! Si considerem que el fenomen de la comicitat és universal, podem fer una ullada fins i tot a l’Extrem Orient. A la Xina s’atribueix al Mestre Xuang Xu, que va morir cap a l’any 280 aC, un llibre que conté el que se’n podrien anomenar “acudits d’un accentuat caràcter xinès”.

Un dia Xuang Xu va somiar que era una papallona, que voletejava d’un costat a l’altre ben bé com una papallona. Sabia bé el que es feia. Però no sabia que era Xuang Xu. De sobte, es va despertar, i va saber que era Xuang Xu. Però ara no sap si és Xuang Xu que somiava que era una papallona, o si és una papallona que somia que és Xuang Xu.

Si ens apropem una mica més a Occident, en els països àrabs, personatges com en Djoha (o el seu homòleg turc Nasreddin Khodja o el tunissià Jeha, amb els que sovint es confon) protagonitzen les nawâdir, que vénen a ser l’equivalent als nostres acudits. Djoha, l’arquetip d’actitud irreverent del Pròxim Orient enfront de l’existència, és l’actor central de les anècdotes recollides en una obra anònima del segle X, el Kîtab nawâdir Djuha, que es traduí al turc entre els segles XV i XVI i a l’àrab el segle XVII.

Jeha torna del mercat i parla amb sa germana.
-Alima, he comprat dotze ases al mercat, i només n’hi ha onze! Ja m’han estafat!
Alima li diu, enfadada: -Ja t’has deixat entabanar? O és que no saps comptar?
Jeha i els seus ases passen per davant d’Alima, que els compta i li diu: -Però, si jo en compto tretze! Mira...
Alima els va comptant en veu alta i, després de l’onzè, assenyala el que munta el seu germà. En Jeha li demana: -I el que fa tretze?
-El que fa tretze ets tu, gamarús!

L’orador i polític romà Ciceró (106-43 aC) dedicà un capítol del seu tractat sobre l’eloqüència De Oratore a l’enginy i l’humor, parlant del seu ús per part de la classe social alta i il•lustrant-ho amb molts exemples.

Metel va anar a visitar el gran poeta Enni a la seva casa de l’Aventí; la criada va dir que no era a casa, però Metel va marxar amb la convicció que la minyona l’havia mentit. Uns dies després Enni va anar a casa d’en Metel i va demanar veure’l, però des d’una altra habitació Metel va fer un crit dient que no hi era. Enni es va contrariar, però Metel es va justificar: -L’altre dia jo vaig creure la teva criada. ¿Tu avui no em pots creure a mi?

Philogelos, “L’amic del riure”, és una recopilació de 265 acudits dels segles III al VI feta per Hierocles i Philagrios el segle XI.

Un metge de Cime operava amb un bisturí a un malalt quan, davant dels crits que feia i del dolor que patia, va decidir canviar el bisturí per un que no tallava.

A partir del segle XIV es recopilaven a Itàlia les novelle, contes còmics que se solien transcriure com anècdotes humorístiques, i que també incorporaven beffe, burles o bromes pesades. Ara bé, el que es podria considerar un llibre d’acudits és el segon llibre de Il libro del cortegiano (1528) escrit per Baldassare Castiglione. Basant-se en la retòrica antiga dels escrits de Ciceró, parla de la conversa amena i fa una interessant selecció d’acudits.

No fa gaire que un Doctor va veure passar pel seu costat un condemnat a qui estaven fuetejant. Sentint llàstima d’ell en veure com, malgrat que el fuetejaven i la sang li queia esquena avall, anava a poc a poc com si passegés, li va dir:
-Germà, si camineu més de pressa s’acabarà abans el turment.
El pobre fuetejat va tombar-se cap el Doctor, es va parar i se’l va quedar mirant una estona sense badar boca. Finalment, va dir-li:
-Escolteu, bon home. Quan us fuetegin a vós aneu com us vingui de gust, però ara a mi deixeu-m’hi anar també.

Durant la segona meitat del segle XVI Luis de Pinedo, del cercle intel•lectual de don Diego de Mendoza, va recollir contes breus i acudits en el Liber facetiarum et similitudinum Ludovici di Pinedo et amicorum.

Un home va rebre tal cop de roc a l’ull que li va fer saltar. Preguntà al cirurgià que l’estava guarint: -Senyor, ¿perdré l’ull?
Li contestà el cirurgià: -No, que el tinc a la mà.

Durant la segona meitat del segle XVII a Holanda hi havia una gran demanda de llibres humorístics. Molts agafaven els acudits dels llibres publicats a França, Anglaterra o Alemanya, ja que hi havia un intens intercanvi de material per Europa. Aernout van Overbecke va recollir 2440 acudits i anècdotes a la seva obra Anecdota.

Un home i el seu gendre es veuen obligats a compartir el llit en una fonda, (situació que es donava fins i tot entre l’elit del segle XVII). De sobte, a mitja nit el gendre s’enfila a sobre del seu sogre i comença a acaronar-lo enèrgicament. L’home es desperta i crida: -Caram! Que jo t’he concedit la filla per lliurar-me d’això!

Cap el 1820, arrel de la incipient premsa massiva, apareix a Alemanya un nou gènere de publicacions: l’humor popular comercial. En aquest context, joves emprenedors que s’hi guanyaven la vida creen el Nante Eckensteher, el personatge còmic favorit de la primera meitat del segle XIX. Els editors experimenten en diferents formats: cartells, calendaris i Witzhefte, quadernets satírics. Els acudits guanyen difusió en un format imprès que és periòdic però de menys pàgines.

Mentre Nante comenta la seva estada a París, el seu amic Bummel recorda: -El que em va sorprendre és que a París els nens petits parlessin tant bé el francès.
Nante reflexiona i li pregunta: -I tu, parles francès?
-El parlo, però ningú m’entén.

L’any 1905 s’edita L’acudit i la seva relació amb l’inconscient de Sigmund Freud i, a banda de fer un estudi teòric sobre els acudits, en recull més d’un centenar a la part analítica de l’obra. El primer que he triat és un acudit jueu ja que, segons diuen, són els millors.

Dos jueus es troben en un establiment de banys.
-Has pres un bany? –diu l’un.
-Com? –diu l’altre- ¿Que en falta un?

En un ball de la cort, Napoleò I li diu a una dama italiana: -Tutti gli italiani danzano si male. La dama li respon a l’acte: -Non tutti, ma buona parte.

El Rei passeja pel seu Estat. Entre la gent que l’aclama veu un individu que se li assembla extraordinàriament. Fa que s’apropi i li pregunta: -¿Recorda si la seva mare va servir mai a Palau?
L’home li respon: -No, altesa; però sí el meu pare.

Al llarg del segle XX, a banda d’alguns estudis i de les publicacions humorístiques, segueixen apareixent llibres que arrepleguen acudits en el format que ara coneixem. A Catalunya, Salvador Bonavía publica una Biblioteca humorística amb un parell de volums dedicats a les “rondalles, contes, xistos, acudits, epigrames i històries”. El llibre de la broma es va publicar l’any 1928. Gaudiu d’un “xisto de calendari”:

El malalt.- No sé el què tinc.
El metge.- Jo tampoc.
(Pausa).
- Quant és?
- Deu pessetes.

Quatre dècades més tard l’Editorial Millà publica 500 xistes catalans, recull fet per Jordi Garbella i en el que es reivindica la catalanitat del mot xiste.

-A vostè li agraden les magranes?
-Sí, senyor; me les menjo amb deliri. I vostè?
-Jo me les menjo amb sucre i vi ranci.


(Article aparegut a la revista Quadern número 180)

No hay comentarios:

Publicar un comentario