2015: una gran inocentada

1865-2015: cent cinquanta anys de gresca amb ninots

Per Jordi Clapés Teruel

 

Enguany es commemoren els 150 anys de l’aparició de la primera publicació periòdica d’humor gràfic en català: Un tros de paper. El 1865 feia ja alguns anys que s’editaven publicacions humorístiques i, si bé estaven escrites en castellà, moltes d’elles es feien a Barcelona. Un tipus de publicació habitual en aquells moments eren els almanacs, ja que la llei de premsa de l’any 1855 feia molt complicat obtenir els permisos per editar una publicació periòdica. A finals del 1862 l’editor barceloní Innocenci López va treure un almanac humorístic per a l’any 1863 escrit en castellà: El Tiburón (1863-1874). Animat per la bona acollida dels lectors, el 1864 es va decidir a provar sort amb un almanac per a l’any 1865 que, com s’hi deia a la presentació, estava «enjiponat en català del que ara’s parla»: El Xanguet (1865-1874). Aleshores va considerar que era el moment de treure la primera publicació periòdica d’humor gràfic en català. Així, el 16 d’abril de 1865 Albert Llanas va fundar el setmanari Un tros de paper. En van aparèixer 69 números entre el 16 d’abril de 1865 i el 16 de setembre de 1866. Aquestes publicacions estaven realitzades bàsicament pels dibuixants Tomàs Padró A°W° i Josep Lluís Pellicer Nyapus, i pels escriptors Albert Llanas Robert Sanall, Frederic Soler Serafí Pitarra, Conrad Roure Pau Bunyegas i Robert Robert X. Totes foren editades per Innocenci López Bernagosi.

L’aparició d’aquest tipus de publicacions anava molt lligada a quatre factors: les innovacions tecnològiques, per poder reproduir conjuntament text i imatges d’una certa qualitat; el seu cost, per poder-ne garantir la màxima difusió; la creativitat d’escriptors i dibuixants, de la que Barcelona estava ben proveïda ja que s’hi feien moltes de les publicacions de l’època; i el grau de censura imperant. Aquest darrer factor és inherent al fet que sovint es tractava de publicacions satíriques i les víctimes de les facècies tenien prou poder per prohibir-ne l’edició.

ELS ANTECEDENTS

L’aparició de publicacions de caricatures va estar precedida per fulles amb càrregues polítiques o pintoresques en forma de suplements, com Le Nain Jaune del 1815, en la que hi va publicar caricatures el reconegut pintor Eugène Delacroix.

Així, l’any 1830 apareix la primera redacció d’una publicació gràfica, humorística (satírica en aquest cas) i periòdica: La Caricature (1830-1835). Editada pel també dibuixant Charles Philipon i amb la col·laboració d’autors destacats com Honoré de Balzac en els textos i

Honoré Daumier en els gravats, es tractava d’un full doblegat amb quatre pàgines de text a doble columna i, encartades a l’interior, una o més litografies. En publicacions posteriors les il·lustracions estaven intercalades entre els textos de dues columnes per pàgina, com el Fliegende Blätter de Munich (1845-1944). La litografia també ocuparia una pàgina (la tercera o la quarta) o les dues pàgines interiors, de vegades també a color. És el cas dels gravats de Tomás Padró a La Flaca (1869-1873) de Barcelona, d’una gran qualitat tècnica i artística.

Quan les revistes eren intervingudes per l’autoritat del moment, l’editor ho trampejava traient-ne al carrer una altra amb una capçalera diferent però amb el mateix format i continguts. Algunes d’aquestes altres capçaleres van arribar a tenir el mateix èxit, i fins i tot més encara, que aquelles a les que substituïen. Així a La Caricature (1830-1835) la va substituir Le Charivari (1832-1871). Aquest títol es podria traduir per “esquellotada”, que expressa la xaranga que es feia antigament en voler denunciar públicament els excessos d’algú manifestant-se davant de casa seva fent brogit amb esquelles, corns, llaunes i altres estris. De fet, moltes publicacions satíriques catalanes mostraren la seva voluntat de fer soroll des de la mateixa capçalera, i numerant-se per batallades a La Campana de Gràcia i per disparos a La Traca. La publicació Le Charivari va tenir prou nomenada com perquè els anglesos n’editessin una amb el subtítol de The London Charivari, més coneguda però pel seu nom de capçalera: Punch (1841-2002). 

Cal destacar que al llarg del segle XIX van sorgir força publicacions d’humor i satíriques, moltes de les quals van tenir una vida efímera, si bé la majoria no contenia il·lustracions a banda de la capçalera. Es calcula que al llarg del segle XIX a Espanya en van aparèixer més de tres mil títols (3000!!!) de totes les tendències ideològiques. I moltes d’elles s’editaven a Barcelona, ja sigui escrites en català, en castellà o bilingües. En concret, entre 1865 i 1899 van aparèixer més de 230 publicacions d’humor escrites en català, totalment o parcial. El 1915, els primers cinquanta anys, van arribar a les 400. I el 1938 ja n’eren més de 560.

La tasca dels estudiosos no ha estat exempta d’algunes dificultats. Per exemple, algunes adoptaven el títol de la capçalera d’una publicació anterior, tant si hi tenia res a veure com si no. Així, buscant per La Barretina podem trobar diverses publicacions editades el 1868, el 1873, el 1902 i el 1903, de formats diversos. En descàrrec dels editors, val a dir que de vegades afegien a la capçalera un subtítol que podia ajudar a distingir-les. 

 Aleshores era costum numerar les pàgines pensant en la seva enquadernació anual, afavorint així la seva conservació. A més, això esperonava la venda d’exemplars antics. Fou el cas del Fliegende Blätter alemany i del Cu-Cut! català. És per això que es feien vàries reimpressions d’un mateix número, com en el cas de La Flaca, igual que es feia amb els almanachs com Lo Xanguet i El Tiburón. Fins i tot es podien provocar canvis en alguna de les reimpressions de cara al recull anual. És el que sembla que van fer a La Flaca quan, per les raons abans esmentades, va haver de canviar de nom i es deia La Carcajada. Segons certes informacions, algun número de la publicació es va imprimir amb les dues capçaleres, amb la substituta (La Carcajada) per al consum immediat i una reimpressió amb la capçalera original (La Flaca) per als subscriptors de la llunyana colònia de Cuba. Fins i tot he detectat dos exemplars d’un mateix número en el que la litografia de les pàgines interiors és en color en un i en blanc i negre a l’altra (quelcom semblant al que va passar amb la revista Els Infants, del 1957).

Quan es comença a publicar el Punch a Londres, l’any 1841, a Catalunya apareixia la primera publicació d’humor escrita en català: Lo Pare Arcàngel. Amb un únic gravat a la primera de les seves vuit pàgines, el Pare Arcàngel proclamava que «...entre tans paperots no n’y ha cap que parli (...) clá y català...» i que «...vos escriuré en forma de romanso ó paperot suelto com lo present; ma imprenta serà la que ho fassia mes barato, y ‘ls meus repartidors serán los cegos que al compàs de sos violins y guitarras os vendrán mos sermons per eixas plassas y carrers». També deia que portaria el «paperot suelto» a la impremta més barata perquè no tenia els permisos pertinents per editar-ho com a publicació periòdica, ja que aconseguir-los costava molts diners. I, si bé només se’n van publicar tres números, ja es donaven les condicions necessàries per continuar editant publicacions humorístiques amb dibuixos. Des del Trienni Liberal (1820-1823) a Espanya es desenvolupa la premsa, especialment la política i la satírica contra l’absolutisme de Ferran VII. Deu anys després ja apareixen publicacions amb alguna il·lustració. A principis del segle XIX hi havia dos tipus de publicacions periòdiques il·lustrades, si bé la delimitació temàtica no era molt rigorosa i de

vegades ambdues publicacions comparteixen autors i temàtiques: les satíriques (que tracten el que s’anomenava lo joco-serio) i els magazines (amb articles variats sobre moda, costums, notícies, etc.).

En la línia de les satíriques s’edita a Barcelona El Sancho Gobernador (1836-1837), la primera publicació de l’estil de La Caricature francesa que porta encartada una litografia en algun dels seus números (sortia cada dos dies) amb el títol Colección de caricaturas. Poc després El Mata-moscas (Madrid, 1836-1837), a partir del seu número vint-i-quatre, treu una litografia de marcat caràcter fantàstic i caricaturesc en la línia gràfica dels gravats costumistes de l’època. Uns anys més tard apareix també a Barcelona El Papagayo (1842-1844), que estava redactat en castellà però amb alguns versos i notes satíriques en català. Publicava il·lustracions que, si bé tècnicament recorden les dels romanços i les auques, mostren una major habilitat en la composició i la perspectiva. Però un format semblant al de Lo Pare Arcàngel encara es va mantenir en

publicacions posteriors com El Pájaro Verde (1860-1861) i, per problemes amb la censura, els seus substituts El Pájaro Azul (1861-1863) i El Diablo Suelto (1863-1865), les pàgines centrals de les quals estaven il·lustrades.

LES PRINCIPALS PUBLICACIONS CATALANES

A mitjans del segle XIX a casa nostra hi havia certa tradició en el camp del dibuix humorístic. Les fonts eren diverses però amb un nexe comú, la imatgeria popular, els inicis de la qual es remunten al segle XIV, molt abans de descobrir-se l’impremta. Des dels gegants i capgrossos a tota mena de fulls solts amb estampes xilogràfiques: les auques de caire humorístic, els romanços satírics, els ventalls, els jocs (com els fulls impresos dels caragirats) i les ombres xinesques.

Com es pot suposar, és difícil consultar tot el material que hauria desitjat. En aquest sentit, és de justícia esmentar els estudis de Valeriano Bozal, Josep Maria Cadena, Enric Larreula, José María López Ruiz i Lluís Solà i Dachs, dels que he obtingut moltes dades. Amb aquesta

documentació em veig en cor de treure algunes conclusions pel que fa al contingut de les revistes d’humor gràfic publicades en català. I per a facilitar-ho, les analitzaré per temes classificant-les en cinc grans blocs: satíriques, infantils, sicalíptiques, costumistes i esportives.

La primera i principal temàtica, ja que segurament és la més abundosa, és la sàtira. Ho ha estat des de l’aparició d’Un tros de paper, el 1865, fins a la d’El Triangle cent vint-i-cinc anys després (es tracta d’El Triangle de la primera època ja que actualment és un setmanari d’informació en el que l’humor hi té la mateixa rellevància que en moltes altres publicacions periòdiques). Algunes revistes van publicar-se al llarg de molt anys, com La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa. Per fer-se el càrrec de la seva llarga vida només cal considerar que d’El Jueves, en els seus trenta-vuit anys de vida, tot just ha traspassat la barrera dels dos mil números. De La Campana en van sortir al carrer 3.403 números i de L’Esquella 3.097.

Pel que fa a la segona temàtica, el 1904 apareix la primera publicació catalana infantil, il·lustrada i humorística: En Patufet. Fou creada pel folklorista Aureli Campmany amb la voluntat de formar, entretenir i divertir a la quitxalla i fent una gran tasca per la cultura i la llengua catalanes. Aquest esperit va perdurar un any després, en passar el testimoni a l’equip del Cu-Cut!, amb l’editor Baguñà al capdavant. D’En Patufet en van sortir 1.806 números en la seva primera època (del gener del 1904 al desembre del 1938) i 167 números a la segona (1968-1973), a banda dels calendaris. Anteriorment hi va haver altres publicacions infantils, però eren cares i poc assequibles. Després van sorgir iniciatives com La Palmeta (1906), Els Follets (1913) i En Belluguet (1915), fundat pel dibuixant Urda. Totes tres van seguir l’exemple d’En Patufet publicant paral·lelament contes per als infants. 

El 1924 va aparèixer la revista Sigronet, que era la versió catalana del Pulgarcito de l’editorial El Gato Negro, la futura Bruguera. I el 1925 es va editar la revista Jordi, de molta qualitat i que pretenia ser la versió més urbana del popular En Patufet, però que no va arribar a l’any de publicació. El 1956 apareix una publicació editada en català, Els Infants, de la que van sortir dotze números. El seu editor va intentar reeditar En Patufet i, si bé no ho va aconseguir, contra tot pronòstic va poder obtenir els permisos per treure una revista infantil en llengua catalana. Finalment, el 1961 apareix la revista quinzenal Cavall Fort, que dóna menys rellevància a l’humor i més a l’aventura juvenil, sobretot amb historietes belgues d’autors com Peyo i Franquin. Actualment va pel número 1280 i publica les aventures de Els Marsukids, de Wilbur i Conrad, que són la continuació del Marsupilami que va crear André Franquin.

La tercera temàtica va ser la verdor, la sicalipsi amanida amb jocs de paraules que va utilitzar cada vegada més el Papitu (1908-1937) a partir del 1912 quan el va deixar el seu fundador Feliu Elias Apa. També van destacar El Nando de Llofriu (1922) i La Tuies (1923-1927) i, per les seves importants tirades, La Traca de l’època d’en Carceller (1911-1938) escrita en valencià. Aquest tipus de publicacions van proliferar en èpoques de forta censura política, com als anys 20 del segle passat. Desaparegudes al llarg dels quaranta anys del règim franquista, amb el retorn de la democràcia revifa l’edició de publicacions periòdiques d’humor gràfic de tipus eròtic, algunes força pujades de to. Però no he sabut localitzar-ne cap en llengua catalana, potser perquè els seus editors van suposar que els lectors no es fixarien en la llengua (l’escrita, s’entén).

La quarta temàtica, la costumista, era la que havien d’adoptar les publicacions satíriques en èpoques de censura política i moral, quan havien de baixar el llistó de la sàtira i la verdor per poder continuar sortint al carrer. És el cas de Lo noy de la mare, que va intentar evitar ser suspesa com li va passar a Un tros de paper. Representatives d’aquesta línia es poden considerar Mondial Humor (1912), Clâ i Català i La Rambla (totes dues del 1925), els quatre números del TBO editats en català per Buigas, Estivill i Viña en català (1976) i els dos del Jordi de l’Editorial Bruguera (1978 i 1979).

També podien trampejar bé la censura les publicacions de temàtica esportiva. Una de les més destacades fou el Xut! (1922) d’en Castanys. Va interrompre la seva publicació després de la guerra incivil, com totes les edicions impreses en català, però va poder tornar a aparèixer poc temps després (això si, en castellà) amb el nom de El Once. Si bé de publicacions esportives d’humor se n’han fet poques n’hi ha que ho eren en part, com el setmanari humorístic català Flirt de Vilanova i la Geltrú (del 1921, res a veure amb la publicació sicalíptica del mateix nom apareguda a Madrid per aquells mateixos anys). Altres títols de caràcter esportiu van ser La barrila deportiva (1924) i el Sidral Deportiu (1926). L’any 1980 apareixeria un darrer i efímer intent en català, La Bimba.

Si volem fer una valoració de l’estat de salut de l’humor gràfic a casa nostra, en tenim una de freda i dues de calentes. La freda (i molt) és que actualment hi ha poques publicacions periòdiques d’humor gràfic en paper, i cap en català. Podríem forçar màquines mantenint-hi el Cavall Fort, que manté el caràcter infantil i juvenil. Si busquem al quiosc revistes d’humor, actualment podem aconseguir-ne algunes de satíriques en castellà: El Jueves (des del 1977), Mongolia (2012) i, més recentment, El Churro (2015).

I ara les dues calentes. La primera és que l’humor gràfic s’ha instal·lat en tota mena de publicacions, diaris i revistes, atorgant-li de vegades un lloc prou rellevant. A més, és habitual l’edició de llibres que recullen aquestes obres publicades, ja sia per autors o per temes. El precedent el podem situar en reculls com els Cuentos vivos d’Apel·les Mestres, del 1882, si bé no fou fins el tercer dels contes quan es va publicar en català, el 1885. Els anys seixanta s’editen els primers reculls d’acudits publicats en diaris o revistes, d’autors com Francesc Vila Cesc (El Peó de camins de l’any 1962, si bé el 1956 ja va treure un recull d’acudits apareguts al Diario de Barcelona amb el nom de La vida en broma) i Jaume Perich (Perich Match, 1970). Més actuals són els reculls de ninotaires com Ferreres i Kap.

L’altra bona notícia és que Catalunya ha estat i segueix essent un important centre d’estudi i producció d’humor gràfic: d’acudits, d’historietes i de caricaturistes. I malgrat que els mitjans per difondre l’obra gràfica vagin evolucionant, com el digital El Web negre, molts dels principals autors de la premsa segueixen essent catalans: el Toni Batllori i en Kap des de La Vanguardia o en Miquel Ferreres des d’El Periódico, tots dos rotatius amb una edició en català. I també són catalans molts dels estudiosos més rellevants de l’humor gràfic, alguns ja esmentats en aquest estudi: Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs, Iván Tubau Pastecca i el mateix Jaume Capdevila Kap. Altrament, en la línia iniciada pels butlletins i la revista Bang! (1968-1977), encara s’editen en paper algunes publicacions que inclouen estudis i obres d’humor gràfic en català, com la revista semestral Tentacles (2014). I dóna fe del creixent interès que desperta l’humor gràfic i tot el que l’envolta el recentment creat Humoristan, el museu digital d’humor gràfic (humoristan.org/ca/autores).

I en acabar aquesta repassada meteòrica sobre les publicacions periòdiques d’humor gràfic en català ens adonem que en lloc de celebrar els 150 anys de la seva existència, en tot cas, hem de commemorar els 150 anys de la seva aparició. Com quan l’humor gràfic va deixar d’estar present en litografies encartades en fulls de text ara fa 200 anys, els ninots s’han anat adaptant a les noves tecnologies per continuar complint amb la seva important tasca: arrencar-nos un somriure fent-nos prendre, amb la sàtira, consciència de la realitat tocant allò que no sona.

I que per molts anys !!!

FES L'HUMOR I NO LA GUERRA

En solidaritat amb els companys de Charlie Hebdo.

 

 L'any 2012, quan la redacció del Charlie Hebdo fou atacada, vaig escriure aquest article que reprodueixo tot seguit.
 

CARICATURA I RELIGIÓ: ENTRE LA LLIBERTAT I L’ATAC

 Hi ha un tema que s’està fent recurrent els darrers anys i que és especialment rellevant per les seves conseqüències: amenaces, atemptats i un cost (sempre alt) en vides humanes. Com que fa temps que dura, ja se li ha donat un nom propi: “les caricatures de Mahoma”.

 ANTECEDENTS

 Per analitzar aquest conflicte, ens podríem remuntar a la crisi petroliera dels anys 1979-1980 que, amb la del 1973-1974, va comportar l’encariment del preu i l’aturada de l’increment de producció de petroli, essent causa i efecte d’una crisi econòmica. Alguns humoristes van personificar els països productors amb els seus dirigents, com ho era aleshores l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. El 1988 es publiquen Els versos satànics del novel·lista britànic d’orígen indi Salman Rushdie. Acusant-lo de blasfèmia, l’aiatol·là Khomeini (1902-1989) el va condemnar a mort, obligant-lo a viure amagat.

 El setembre de 2005 el diari danès Jyllands-Posten publica dotze caricatures del profeta Mahoma, associant el fundador de la religió islàmica amb el terrorisme. El motiu fou que un escriptor danès no trobava cap dibuixant disposat a il·lustrar un llibre sobre Mahoma. El rotatiu va demanar il·lustradors que el dibuixessin, «per veure si l’amenaça del terrorisme havia limitat la llibertat d’expressió a Dinamarca», com va explicar el seu editor Carsden Juste. En principi els dotze dibuixos dels il·lustradors que van acceptar no van tenir gaire ressò, però a finals de gener del 2006 els va tornar a publicar el diari noruec ultraconservador cristià Magazinet, i fou aleshores quan es va generar encara més debat. El febrer de l’any 2006 la revista francesa Charlie Hebdo torna a publicar les caricatures del diari danès aconseguint la venda de 480.000 exemplars. Posteriorment publica un manifest de dotze intel·lectuals (Salman Rushdie n’és un) en favor de la llibertat d’expressió i en contra de l’autocensura. Les autoritats islàmiques franceses demanden a qui aleshores era el seu director, Philippe Val, però la revista guanyarà els judicis en primera instància i en apel·lació. Com a reacció a les caricatures de Mahoma i a iniciativa d’un rotatiu, el Museu Palestina de la capital de l’Iran acull una exposició de caricatures sobre l’Holocaust jueu, premiant la millor obra amb dotze mil dòlars. El 2 de novembre de 2011 la revista Charlie Hebdo publica un número amb el títol de Charia Hebdo (fent referència a la llei basada en els textos sagrats de l’islam) en el que Mahoma exerceix de redactor en cap i, a la portada, amenaça de fuetejar a qui no rigui. Poc després es produeix un atemptat a la redacció de la publicació, que queda totalment destruïda.

 El mes de setembre del 2012 una pel·lícula penjada a internet que denigra moralment i sexual a Mahoma escandalitza al món islàmic. Sembla que és la burda manipulació d’una curtmetratge americà de baix pressupost que inicialment no tenia res a veure amb el profeta. Una de les víctimes dels atacs integristes és l’ambaixador nord-americà al consolat de Líbia, Christopher Stevens, una de les persones que creia en les reivindicacions de la “primavera àrab”. En un primer moment es presenta a l’autor de la cinta, un tal Sam Bacile, com un israelo-estatunidenc resident a Califòrnia que ha comptat amb l’ajuda de “donants jueus” que procuren pel seu anonimat. Aquesta informació s’escampa per tot el món: cinquanta jueus han pagat un vídeo amb l’únic objectiu d’insultar als musulmans i provocar un conflicte mundial. Quan ja s’han fet les més desvariejades suposicions, resulta que Sam Bacile no existeix i que l’autor de la cinta és copte i que ha tingut el suport d’uns quants fonamentalistes cristians, amb el recolzament d’un vulgar estafador, autor de pel·lícules pornogràfiques.

 El 19 de setembre de 2012 la revista francesa Charlie Hebdo torna a dedicar la portada a Mahoma, esgotant els exemplars de la primera edició en poques hores. Malgrat les reaccions del col·lectiu musulmà, es reedita el mateix número una setmana després coincidint amb un divendres, el dia que es convoca a tots els musulmans a pregar a la mesquita. Finalment, el 27 de setembre l’Ambaixada d’Espanya a Egipte demana als espanyols d’aquell país que extremin les precaucions per les caricatures de Mahoma publicades per la revista El Jueves. Paradoxalment, la revista titula la portada: «Pero... ¿alguien sabe cómo es Mahoma?», i s’hi veuen quatre personatges diferents posats com a les rodes d’identificació. En resposta a les caricatures, el centre islàmic Camí de la Pau que agrupa la majoria de pakistanesos de Barcelona anuncia que presentarà una demanda contra la revista barcelonina per presumptes delictes d’injúries, calúmnies i ofensa dels sentiments religiosos. La demanda denuncia que la portada identifica tots els musulmans amb la delinqüència, per bé que alhora l’entitat admet que els dibuixants de la revista poden representar el Profeta mentre ho facin amb respecte, i explicita que rebutja i condemna la violència.

 

CARICATURA I RELIGIÓ: ELS PRIMERS VINCLES

 Les primeres caricatures realitzades per atacar a una religió es van produir ja el segle XVI, entre luterans i catòlics. Des dels temps de la Reforma, a occident s’utilitza la caricatura com a eina de lluita, també en la religió. L’any 1517 el sacerdot i teòleg Martí Luter va fer públiques a Wittenberg les 97 tesis per alliberar l’Església dels abusos que aquesta cometia. Luter es va adonar de les possibilitats de la imatge satírica i no fou per atzar que Wittenberg s’en convertís en un important centre de producció. Un exemple clar és El diable i la cornamusa d’Erhard Schön, xilografia feta entre el 1530 i el 1535, en la que se suggereix que els monjos són els instruments a través dels quals s’expressa el dimoni. L’ús de les estampes, sobretot en el segle XVII, va obligar als dibuixants a crear estereotips per tal de permetre al lector el reconeixement dels col·lectius representats. Com explica Ernst Gombrich a El arsenal del caricaturista, quan pensem en història o política els individus desapareixen rere l’abstracció d’una paraula que acaba tenint una existència pròpia, més real que els exemples individuals que podem percebre amb els sentits. Així, «la força i el perill del dibuixant⁽¹⁾ està en que apel·la a aquesta tendència i ens fa més fàcil tractar les abstraccions, com si fossin veritablement tangibles».

 Caracteritzar els nadius d’una nació ve de lluny i s’ha utilitzat també per atacar el contrincant. Tal i com explica Hélène Duccini a l’article Estereotips nacionals a Europa: coneixement o desconeixement de l’altre?, durant el segle XVII ja circulen estampes en les que es representaven les tradicions orals segons les quals els espanyols eren superbs i fanfarrons, els anglesos pèrfids, els alemanys barroers i els francesos ingovernables i atrevits. Així es van anar creant uns estereotips gràfics que permetien als lectors identificar ràpidament els personatges. Però en aquells temps el 85% de la gent vivia en pobles, treballant la terra. L’estranger es considerava un estrany i, sigui pel seu aspecte o pels seus costums, fins i tot una amenaça. Segurament tot plegat propiciava l’establiment d’una consciència pròpia (nacional) per la qual els oriünds feien pinya per vèncer l’adversari. Erasme de Rotterdam (1469-1536), el que va dir que riure de tot és de ximples i no riure de res és d’estúpids, va escriure a l’Elogi de la follia (1511): «Als qui m’acusin d’ésser mordaç, puc contestar-los que l’escriptor sempre ha tingut la llibertat de ridiculitzar sense por aspectes de la vida quotidiana, mentre aquesta llibertat no arribés a ofendre».

 

LES REACCIONS

 Aquests esdeveniments han originat dues posicions enfrontades. D’una banda, els que es consideren legitimats per expressar-se com els sembli en nom de la llibertat. Per l’altra, els que reclamen respecte per les seves conviccions religioses. No es pot parlar ni tant sols de guerra de religions perquè, en el cas de les caricatures, els autors són laics (sovint, els mitjans que publiquen les caricatures de Mahoma també les fan sobre el Papa de Roma). El mateix Fort Chabrol “Charb”, director de la revista Charlie Hebdo, ha dit: «S’ha de seguir [fent caricatures de Mahoma] fins que l’islam sigui tan banalitzat com el catolicisme. Hem trencat els tabús d’Eros i Tànatos, però queda el de les religions».

 Es poden legitimar aquestes caricatures apel·lant a la llibertat d’expressió? Ho estudia el catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat d’Alacant, el senyor Manuel Atienza, a Las caricaturas de Mahoma y la libertad de expresión (RIFP, 2007). Quin pes s’ha de donar al que és sagrat a les societats laiques? Fins a quin punt hem d’acceptar que els sentiments religiosos de les persones limitin les llibertats dels individus i el dret de cadascú a la llibertat d’expressió? Aquesta limitació està legalment prevista, però el problema és que varia segons el país. En tot cas, què té més valor, la llibertat d’expressió o les creences religioses? Atienza analitza quatre respostes possibles, segons si les expressen els fonamentalistes religiosos, els creients no fonamentalistes, els liberals moderats o els liberals radicals. La resposta va del «només hi ha llibertat per a la veritat i el bé» a «la llibertat d’expressió és un valor i les creences religioses no, ja que pertanyen exclusivament a la vida privada». Després d’analitzar diferents cassos, es decanta per la postura liberal radical, ja que va lligada a la defensa de valors universals com la igualtat i la veritat (a més de la llibertat). Però la manera de no discriminar per raó de la religió seria considerant la llibertat religiosa com una llibertat negativa que es podria satisfer sempre i quan l’Estat fos estrictament laic (cosa que a Espanya no passa). I si per un costat disposem d’estudis fets amb rigor, per l’altre observem una manca d’ètica en algunes persones que, per la seva rellevància, haurien de donar exemple. És el cas d’alguns gestos com el de l’expresident del Consell de Ministres d’Itàlia, Silvio Berlusconi, fent les banyes a Josep Piqué en una foto oficial.

 

L’HUMOR: DEFENSA I AGRESSIÓ

 

A més d’entretenir, l’humor ha assumit una àmplia gama de funcions socials en el transcurs de l’evolució de la humanitat, si bé tant bon punt pot millorar la cohesió social d’un grup, com pot servir per excloure a individus d’un altre grup. La percepció de l’humor provoca una resposta emocional plaent, que anomenem diversió i gràcia. I una de les funcions psicològiques més importants de l’humor és la d’alliberar tensions i enfrontaments. Altrament, permet a la gent comunicar-se informacions, actituds i emocions sexuals d’una manera més acceptada socialment, ja que implica que l’emissor “està de broma” i, per tant, no se l’ha de prendre seriosament. Així, a través de l’ambigüitat de la comunicació humorística, les persones es poden dir coses que no es dirien amb un tipus de comunicació més seriós.

 

Per una altra banda Freud ja va observar la preeminència de temes agressius en la majoria d’acudits. Ho estudien les anomenades teories de superioritat. Però avui dia tenim una visió tant positiva de l’humor que la teoria de la superioritat s’ha fet impopular degut a la manera negativa en la que sembla retratar-lo. Rod A. Martin ens recorda a La psicologia del humor que en el segle XIX l’humor tenia un significat més restringit que en l’actualitat i que es diferenciava de l’enginy perquè aquest darrer es considerava més mordaç i cruel. D’aquest enginy ara en diem sarcasme. Pel que s’ha dit, doncs, podem parlar d’humor sà i d’humor insà. I es poden identificar dos estils d’humor potencialment insans: l’humor agressiu i l’humor autodemolidor. Mentre que el segon afecta directament al que pretén divertir a costa d’ell mateix, l’humor agressiu és la tendència d’utilitzar l’humor amb el propòsit de criticar o manipular els altres, com ho fan el sarcasme i la burla, així com l’ús de formes d’humor potencialment ofensives, com el racista i el sexista. Martin també observa que l’humor agressiu sembla representar un rol particularment negatiu en la qualitat de les relacions íntimes de les persones. És, doncs, en aquest apartat que hi podríem incloure també les caricatures que estudiem en aquest article. I això, malgrat que el director de la revista Charlie Hebdo ha declarat que, amb les caricatures que han publicat, «L’únic que provoquem eventualment és el riure». [ :( ]

 

Cal tenir present també que el sol fet de dibuixar a Mahoma ja és una transgressió per als musulmans, ja que per a ells la representació plàstica de la divinitat convida a la idolatria, i tenen la certesa que cap imatge no pot reproduir la seva grandesa. ¿No s’està fent de Mahoma l’estereotip de l’islamista fonamentalista? Si és així, s’està considerant que els més de mil milions de fidels musulmans d’arreu del món són fanàtics religiosos disposats a qualsevol cosa en nom de la yihad, la «guerra legal» o «sagrada» contra els infidels.

 

Finalment ens podríem preguntar si és que els àrabs no tenen sentit de l’humor. Potser no riuen com nosaltres? Isabel Ramos ho deixa clar en un article de La Vanguardia (8/8/2010) quan diu que els àrabs musulmans es riuen de gairebé tot, com qualsevol altra persona. Els límits són la religió i la política, en la que cada país té les seves pròpies fronteres. L’acudit oral és el més estès, ja que pot esquivar la censura i és un signe de rebel·lia en els països en els que hi ha menys llibertat d’expressió, i en els que internet afavoreix la circulació d’acudits de tot tipus. Es veu que els més proclius a fer broma són els algerians, els libanesos i els egipcis. I així com nosaltres ens riem dels de Lepe, els libanesos es riuen dels siris, els algerians dels marroquins i els cairotes dels del sud d’Egipte.

 

CONCLUSIÓ

 Evidentment, l’ús de la violència no pot quedar mai justificat com a resposta a la lliure expressió de les pròpies conviccions (que no de l’insult). En tot cas, crec que l’anomenada “primavera àrab” demostra que hi ha una part important de la població dels països àrabs que vol apropar-se a la manera de fer més democràtica d’occident. I són una minoria els que mostren actituds agressives sempre que poden, justificant-ho amb interpretacions esbiaixades d’algunes manifestacions (plàstiques, en aquest cas) dels països occidentals.

 Pel que fa a les caricatures, si bé es pot afirmar que la convenció utilitzada és humorística, el tema no ho és. Perquè l’objectiu de la caricatura política no és sempre el de fer riure. Com explica Gombrich, un dibuixant pot condensar una idea complexa en una sola imatge utilitzant l’enginy. La fusió d’elements dispars pot produir una configuració estranya i poc habitual que potser amagui molt de sentit. Com quan algú va dir de Palestina que era «la terra massa promesa», encaixant telescòpicament el terme bíblic amb les promeses contradictòries fetes pels estadistes polítics. Si es treballa amb encert, la transparència d’aquesta formulació pot, fins i tot, bloquejar la nostra reflexió sobre si aquesta és del tot certa. Cal que no ens deixem seduir per l’enginy d’aquestes vinyetes o, si més no, les hem de poder interpretar correctament. I per aconseguir-ho, necessitem estar ben informats. Abans de jutjar l’altre cal que ens procurem un mínim d’informació per poder aplicar després els nostres criteris. No fer-ho (en plena era de la informació) pot deixar-nos en mans del que sàpiga vendre’s millor. I respecte de la religió això ja s’intentava fer, com hem vist, fa cinc segles.

 ⁽¹⁾ Cartoonist, en el text original.

 Fonts consultades:

 

§  Atienza, Manuel, Las caricaturas de Mahoma y la libertad de expresión, a la Revista internacional de filosofia política, n. 30, Universidad de Alicante, 2007.

§  Baridon, L. I Guédron, M., L’art et l’histoire de la caricature, Éditions Citadelles & Mazenod, Paris, 2009.

§  Benson, Timothy S., The cartoon century, Random House Books, London, 2007.

§  Catàleg de l’exposició Second International Biennal of Cartoons, Gabrovo, 1975.

§  El Jueves, exemplars del 21/11/1979 i del 26/9/2012.

§  El País, articles del 14, el 19, el 22 i el 25 de setembre de 2012.

§  El Periódico, articles del 20 i el 28 de setembre de 2012.

§  Gombrich, Ernst, El arsenal del caricaturista, del llibre Meditaciones sobre un caballo de juguete, Editorial Debate, Madrid, 2002.

§  La Vanguardia, article de l’1 d’octubre de 2012.

§  Martin, Rod A., La psicologia del humor, Orión Ediciones, Madrid, 2008.

§  Ramos Rioja, Isabel, Reírse hasta de su sombra, article i acudit de La Vanguardia del 8 d’agost del 2010.



MOLT BONES FESTES I MILLOR 2015 !!!



En Kap, amb en Jordi Riera i en Jordi Clapés, presenta un estudi sobre la revista PAPITU.

A la imatge, en Jaume Capdevila "Kap", en Jordi Riera i en Jordi Clapés signant exemplars del nou llibre.

Dissabte 20 de desembre es va presentar a la llibreria “Norma Còmics” de Sabadell el llibre “Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)”. Van conduir l’acte l’autor principal i coordinador dels textos, en Jaume Capdevila “Kap”, i els autors de dos capítols, Jordi Clapés i Jordi Riera. Aquests darrers es podrien considerar l’alfa i l’omega del llibre, ja que s’han fet càrrec dels capítols de la primera i de la darrera època de la publicació respectivament, quan en essència s’hi tractava la sàtira política. Paradoxalment, però, la revista és recordada pel seu període més llarg, el de la “verdor” a tocar de la psicalípsis.
  En "Kap" (premi Gat Perich 2006, ninotaire i estudiós que ha publicat diversos llibres sobre la sàtira humorística) va explicar l’enorme incidència que va tenir la premsa satírica de l’època en la vida diària i molt especialment la d’aquesta revista, que es va fer molt popular al llarg dels seus trenta anys de vida. En Jordi Clapés va destacar la rellevància del seu fundador, Feliu Elias “Apa” (d’una família oriünda de Sabadell), i el paper dels lectors pel que fa al seu contingut, ja que es nodria també dels acudits i els escrits que aquests hi trametien. En Jordi Riera, finalment, va explicar com el setembre de 1936 la revista abandonà la seva etapa psicalíptica per tornar a la sàtira política de la mà del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (del qual en fou president d’honor el fundador de la publicació, en Feliu Elias “Apa”).
  Cal destacar l’interès i la participació de l’auditori, el qual va ser obsequiat amb una degustació de xocolata amb xurros mentre els autors signaven exemplars.
  “Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)” és el tercer volum de la col·lecció “Pinzells satírics” que l’editorial Efadós publica des del 2012. Aquell any va sortir el primer,  “Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912)”, i el volum del 2013, “L’Esquella de la Torratxa, 60 anys d’història catalana (1879-1939)”, també es va presentar a la llibreria Norma Comics coincidint amb la inauguració de l’exposició del “Cu-cut!” al Casal Pere Quart el darrer mes de març.
 

Papitu: sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)

El Papitu fou una revista satírica que va néixer l’any 1908 de la mà de Feliu Elias “Apa”. Fill d’una família oriünda de Sabadell, «home enormement cultivat» segons el descriu Josep Pla, “Apa” s’envolta d’un grup d’escriptors i artistes, molts dels quals van protagonitzar el Noucentisme, per fundar aquesta revista. Malgrat la qualitat de la publicació, “Apa” se n’ha de desfer i la publicació s’empalta cada vegada més de “verdor”.

S’acaba d’editar un llibre que repassa la història del Papitu i dels seus creadors (la portada del llibre mostra l'etapa de "verdor" per la que és coneguda). El pes més important del contingut l’ha portat en Jaume Capdevila “Kap”, premi Gat Perich 2006 d’humor gràfic, dibuixant d’humor (publica a "La Vanguardia", "El Triangle", "El mundo deportivo"...) i gran divulgador de la premsa satírica. També hi col·laboren en Josep Maria Cadena i Lluís Solà Dachs. En Kap em va demanar d’escriure el capítol dedicat al seu creador, l’Apa. Així, comparteixo pàgines amb veritables “monstres” del tema i autors de referència com Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs i el mateix Kap.

Aquest proper dissabte 20 de desembre a les 11 del matí, en Kap i jo mateix presentarem el llibre a la llibreria Norma Comics de Sabadell (al carrer Sant Antoni). Hi esteu tots convidats.
Ninotaire